original text  
Close window  

El gravat no tòxic non toxic intaglio intaglio processes with photopolymers  

 

gravat

 

gravat

 

gravat

 

gravat

 

gravat

Fotogravat calcogràfic amb fotopolímers  

Fotogravat. Introducció històrica

El fotogravat és una aplicació dels processos fotogràfics que va paral·lel al seu desenvolupament.  N. Niepce el 1827 va realitzar el primer i veritable fotogravat - emulsió coloidal  orgànica amb goma o gelatina tractades amb bicromats ( a diferència de la fotografia feta a base de nitrat  d’argent ) a l’exposar-la a la llum, la gelatina es converteix en insoluble a l’aigua, donant una imatge que podríem denominar en relleu que després es processava com si fos una planxa de gravat normal; o sigui a base d’àcids per atacar la planxa i fer els solcs propis del gravat. 

El fotogravat dels inicis, i encara el dels nostres dies, és utilitzat per la industria gràfica per a la reproducció i posterior  impressió de les imatges i els textos. 

En el camp de l’obra gràfica original va ser repudiat i molt mal vist – fins i tot no es considerava obra gràfica original- i va començar a canviar el seu concepte al llarg dels anys vuitanta, amb la incorporació, molt tímidament, d’ imatges obtingudes amb la fotocopiadora.

L’esclat dels darrers deu anys, amb la  revolució digital a través de  la informàtica ha facilitat l’obtenció i manipulació d’ imatges de manera molt senzilla, econòmica i sense tenir grans coneixements tècnics.

Amb l’aparició de la imatge digital semblava que el gravat tingués els dies comptats i que només s’hagués d’utilitzar per artistes no connectats amb la realitat i la modernitat actual. Tot el contrari del que cabia esperar, el món digital s’ha incorporat com una eina més en el procés creatiu del gravat. D’aquesta manera s’ha posat  de relleu la capacitat i les característiques tan especials que el gravat permet en la creació de l’obra gràfica original.

Gravat  i Fotogravat ecològic

El gravat tradicionalment utilitza productes que podríem denominar tòxics, vernissos a base de dissolvents derivats del petroli, resines i asfalts, àcids i alcalins.  Des de fa uns anys i  degut a la conscienciació  ecològica i a la  protecció personal – sobretot en el camp de l’ensenyament i el vessant artístic  – s’intenten substituir els productes utilitzats normalment per uns altres que compleixin les mateixes funcions o almenys s’hi assemblin i siguin menys tòxics i de més fàcil manipulació.

La industria està responent a aquesta demanda, cada dia més, utilitzant  productes acrílics  a base d’aigua; se substitueixen els dissolvents per netejar les planxes per olis vegetals o extracte de cítrics.

En el camp de les tintes, actualment ja és d’ús habitual en la xilografia i serigrafia la utilització de tintes en base  l’aigua; en gravat,  la industria encara no ha arribat a obtenir una tinta de qualitat semblant a les de base d’oli de llinosa. 

El fotogravat en si, i degut a l’ús d’emulsions fotosensibles i reveladors amb dissolvents i components altament tòxics, és en el camp  on els fotopolímers  en planxa i en film 

substitueixen la gelatina bicromada i els seus derivats (els bicromats són altament verinosos) per un plàstic que es revela amb aigua.

Fotopolímers història i aplicació

Al principi els  fotopolímers van ser adaptats per gravar en la fabricació de circuits impresos, i posteriorment en la impressió  flexogràfica  o gravat en relleu per imprimir envasos i llaunes, caixes de cartró, etc. Aquesta tècnica era usada a partir dels anys vint; Als anys vuitanta degut a la importància del sector i l’elevat consum d’envasatges s’establí la norma d’ utilitzar en flexografia materials que usessin baixes quantitats de dissolvents i materials tòxics ( planxes, reveladors, etc.). Fa pocs anys s’ha incorporat  aquesta indústria en els països més conscienciats, a més de substituir la tinta tradicional per l’ús de tintes amb base d’aigua.

La idea innovadora de tota aquesta  recerca és la d’ obtenir productes cada vegada menys tòxics per a les persones i el medi ambient. 

A partir dels anys vuitanta comencen a sorgir arreu del món experiments portats per educadors i artistes interessats en aquests tipus de tècniques menys ofensives; primerament substituïen tècniques de gravat tradicional per altres no tòxiques, però de llenguatge divers (tècniques additives),  desprès intentant trobar productes per a  l’elaboració de les planxes que donessin un resultat similar a les tècniques del gravat tradicional. En la utilització de les planxes de fotopolímers per crear fotogravats, primer en relleu i posteriorment en gravat calcogràfic 

Què és un fotopolímers  

Fotopolímers ( els plàstics estan compostos per cadenes de polímers) és el nom genèric donat a una àmplia gama de substàncies naturals i sintètiques . Els polímers naturals estan ubicats en els organismes vius i són essencials per a la vida (grasses, proteïnes, hidrats de carbó contenen polímers). Els polímers sintètics imiten els processos naturals.

Els fotopolímers consisteixen en uns polímers que en contacte amb la llum (raig UV) es solidifiquen convertint-se en un plàstic dur. Estan compostos per molècules solubles a l’ aigua (monòmers) que al ser exposades a la llum  produeixen una catalització anomenada fotopolimeració, on els monòmers s’uneixen i formen  llargues molècules o polímers de plàstic.

Jordi Rosés & Pilar Lloret

 

production

Patronat Municipal de Cultura

Concept

Jordi Rosés

Pilar Lloret

Script

Jordi Rosés

Photography

Milena Rosés

Graphic design

Jordi Alzina

curator

Gisel Noé 

with the participation of

intaglio student  

Ariadna Albareda

Núria Alberch

Elisenda Borràs

Montserrat Brugué

Ismael Cabezudo

Cristina Julián

Daniel Llin

Ramon Llinés

Charo Montejano

Marçal Oliver

Jordi Oltra

Carolina Reyes

M. Jesús Sánchez

Elisabet Valls